al contingut a la navegació Informació de contacte

La història

Entre els actuals termes de Vilanova de Segrià i de Benavent, travessats per l’esmentat Reguer Major o clamor de Segrià, que havia de donar nom a la comarca, hi havia els anys després de la conquesta la torre d’Estaràs, de Berenguer de Boixadors.

En 1184-85 trobem la torre de Forcada, vora el camp de Ferrer de Cubells i també la torre de Gilabert, poblada amb gent vinguda del Pallars; prop hi havia les roques d’Avimpèlec, al peu de les quals hi ha vestigis d’un antic poblat sarraí; també prop del curs de la clamor i prop de les roques hi havia el lloc de Riudovelles (segons Miret i Sans, el 1168 els cònjuges Garcia Liniz i Urraca vengueren a Ènnec d’Albelda i Ramona una torre amb les terres del terme de Lleida in loco qui vocatur Riudovellis , i encara el 1172 Urraca, vídua, venia unes terres ad turrem de Riudovelles in Segriano ).

El 1180 s’esmenta vora la torre de Gilabert el lloc del Turridellà, vora el camí d’Avimpèlec a Almenar, i la torre de Segrià, entre la séquia nova i la vella (la primera es referia al canal de Pinyana, prolongat pels Cavassèquia de Lleida).

Aquestes torres donaren lloc a un nou poble anomenat en els documents Vilanova de Riudovelles o Vilanova de França (la filla d’Urraca es deia França) i finalment Vilanova de Segrià, després que absorbí el lloc de Castellnou de Segrià, lloc situat a 500 m de l’església de Vilanova de Riudovelles, on els templers havien alçat un castell i bastit cases, els habitants de les quals dotaren d’una carta de poblament el 1231.

Els primers repobladors de Castellnou procedien de les torres de Gilabert, Riudovelles, de n'Armada, de Forcada i l’esmentada torre de Segrià, i es comprometeren a edificar una muralla que englobés cases, places i forn de pa (de cada 25 pans un era per als templers) amb portals d’accés; rebien terres per a fer-hi eres i antuixans i podien utilitzar herbes i pastures.

Vilanova de Riudovelles, fins als darrers anys del segle XIII, que era del domini de Guerau d’Oluja, en nom del castellà d’Amposta, una de les màximes autoritats dels hospitalers, fou propietat directa de Lleida. El 1316 aquest el permutà per la comanda de Cervera i el lloc fou integrat en el Gran Priorat de Catalunya, i fou adjudicat com a feu de la priora d’Alguaire, que en mantingué el domini fins a l’extinció del monestir santjoanista femení. Mentrestant, Castellnou de Segrià continuava sota el domini dels templers i a l’extinció de l’orde passà (1317), com les seves altres senyories de la comarca, als hospitalers (aleshores Vilanova tenia 21 famílies i Castellnou 5). Des del 1318 ambdós pobles, units ja en un de sol amb el nom definitiu de Vilanova de Segrià, formaren part amb la Portella i Ratera de la baronia d’Alguaire.

Aquests llocs visqueren les qüestions de la baronia amb la ciutat de Lleida sobre regadius, cànons de regatge i drets de senyoria i preeminència sobre el canal de Pinyana (foren especialment importants el plet del 1468 en temps dels Carcassona, la qüestió del 1554 ordenada per la priora Margarida Pou i les anteriors a la desaparició del monestir el 1699). El viatger Francisco de Zamora, que passà pel Segrià superior (1787) quan ja s’havia recuperat la població, parla del conreu de l’arròs entre Vilanova i Benavent “ donde les ha quedado la hegemonía de este fruto ”. Al segle XIX fou integrat en el partit judicial de Balaguer i hom denegà a Vilanova de passar al de Lleida (1836). El 1855 s’autoritzà la creació de les escoles.

img-portada-1.jpg